La Mare de Déu encara vetlla a la porta d'un monestir abandonat a Algèria. Fa disset anys un mes de maig, els seus ocupants, set monjos trapencs van ser segrestats i assassinats. La seva història va inspirar més endavant la pel•lícula De déus i d'homes, que ha estat considerada com la pel•lícula que millor descriu el sentit del compromís cristià.

Avui necessitem exemples de coratge i humil dedicació, com els que van oferir aquests monjos. Tot i les serioses amenaces de mort, van decidir quedar-se, per solidaritat amb els seus veïns musulmans. Va ser una elecció pastada amb el dolor, el discerniment i també el desacord. Però en grup decidiren restar, passés el que passés.

Eren gent normal, no gaire diferent a qualsevol de nosaltres. Amb els mateixos neguits i vacil•lacions. “No seria millor tornar a França i servir Déu d’una forma més tranquil•la?”, “De què serviria la nostra mort? Enmig d’una onada de violència, l’assassinat d’uns quants religiosos no suposa res d’especial”. Aquests homes no escullen morir, sinó que aquesta elecció se’ls fa evident, i han d’adaptar els seus sentiments a ella o trair a un Déu silenciós que és l’amor de la seva vida.

En el seu darrer testament l'abat adreça la seva frase final al seu potencial assassí: 'Gràcies, amic del darrer instant, que no saps el que estàs fent ... Potser ens trobarem al cel, com a lladres feliços, si això plau a Déu, el Pare comú”. La Mare de Déu va aprovar segurament aquesta pregària i va acollir els monjos a casa després de la seva terrible experiència final.