En tota pregària, no hi alguna cosa semblant a la primavera? Així com respirem més profundament quan passa l’hivern i la seva fredor, el temps que passem pregant també oxigena a fons el nostre cos i el nostre esperit. Si bé tots els temps són sants i bons, si que és veritat que la primavera pel que té de joventut i de novetat ens evoca més fàcilment al Creador i la seva creació. Però la primavera no és sempre fàcil. Pels arbres la brotada és dolorosa, una ferida en la fusta necessària perquè el brot s’obri pas.

La pregària també ens obliga a obrir la nostra escorça, amb una brotada nova que potser que comporti un cert dolor. I és que l’amor és una obertura que ens fa créixer però alhora també ens fa patir. Hi ha un treball de foradar seguretats i dureses per deixar espai a quelcom nou i millor. Però també igual que la primavera, la nostra pregària porta al nostre cor dolçor i calidesa, la dolçor i calidesa del bon Déu. Aquells que preguen són alimentats en secret per aquesta presència interior. Llavors, la saba de la vida divina es mou lliurement dintre seu, i això es nota: poden afrontar amb major generositat les exigències que comporta l’amor.