• Quietud

    El text d'aquesta sessió ha estat extret del llibre Les set últimes paraules, del pare James Martin, amb el permís de HarperOne.

     

    Sents la presència de Déu dia a dia? T’és fàcil o difícil de trobar-la, de sentir-la? Tant si sents Déu a prop teu, com si el sents lluny, pots entrar en la quietud centrant-te en la respiració. La respiració és un do de Déu. L’alè que et permet viure, moure’t i ser és l’obra quotidiana de Déu. Passa l’estona que et faci falta centrant-te en aquesta respiració, reconeixent-la com un do de Déu

  • Invitació

    Jesús invoca literalment el Salm 22. És la pregària d’algú que va clamar a Déu i va ser escoltat.
    • Avui ens centrem en un fragment de l’Evangeli de Marc, en què Jesús invoca literalment el Salm 22. És la pregària d’algú que va clamar a Déu i va ser escoltat. Llegeix-lo a poc a poc, atura’t en allò que més et cridi l’atenció
  • Marc 15, 33-39

    Arribat el migdia, es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda. I a les tres de la tarda, Jesús va cridar amb tota la força:

    – Eloí, Eloí, ¿lemà sabactani? –que vol dir: «Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?».

    En sentir-ho, alguns dels presents deien:

    – Mireu com crida Elies.

    Llavors un corregué, xopà de vinagre una esponja, la posà al capdamunt d’una canya i la hi donava perquè begués, dient:

    – Deixeu, a veure si ve Elies i el baixa de la creu.

    Però Jesús llançà un gran crit i va expirar.

    Llavors la cortina del santuari s’esquinçà en dos trossos de dalt a baix. El centurió, que estava enfront d’ell, quan veié la manera com havia expirat, digué:

    – És veritat: aquest home era Fill de Déu.

  • Meditació

    Segurament has tingut aquesta experiència moltes vegades a la vida: creure en Déu, però no sentir-lo a prop
    • Eloí, Eloí, lemà sabactani? Com atansar-se a aquestes paraules? Per a alguns cristians, són gairebé insuportables. Va arribar a pensar, Jesús, que Déu Pare l’havia abandonat? És possible que s’obrís en Jesús l’ombra del dubte sobre l’amor del qui ell anomenà Abbà, pare? Va abandonar Jesús l’esperança en ser crucificat? A la creu, tal vegada és que la desesperació guanya la partida?
    • Jesús es va sentir realment abandonat. Això no vol dir tampoc que caigués en l’absoluta desesperació. Però no és pas res estrany imaginar que Jesús, en aquesta hora tan greu, sentis l’absència del Pare. Ara bé, clama a Déu, perquè encara s’hi sent profundament vinculat
    • Aquí hem de distingir entre creure en Déu i sentir-lo. Això no és estrany en la vida espiritual. Segurament has tingut aquesta experiència moltes vegades a la vida: creure en Déu, però no sentir-lo a prop. Llavors sorgeix la pregunta: «Déu, on ets?». El clam de Jesús l’atansa també a la nostra humanitat.
    • Si algú tenia motius per a sentir-se abandonat era Jesús. Penseu en tot el que ha passat fins a arribar en aquest punt. En l’abandonament a la voluntat del Pare a l’hort de Getsemaní la nit anterior, en la seva entrega total... A la creu té tot el dret a preguntar «On ets?».
    • Aquests sentiments s’intensifiquen per l’abandó de tots aquells que el van seguir. Sol i abandonat pels seus, es gira cap al Pare buscant el seu consol. Però allà a la creu se sent sol. Una solitud extrema, que l’apropa a una humanitat també extrema.
    • Tot i això, quan Jesús crida «Déu meu, Déu meu», fa servir la paraula aramea Eloí (o l’hebreu Elí, depenent de l’Evangeli). Aquesta és una manera formal de parlar amb Déu. El canvi del familiar Abbà a l’hort de Getsemaní a l’Eloí més formal no passa desapercebut i encara fa més punyent la sensació de distància que expressa aquest crit.
  • Diàleg

    Queda’t una estona demanant a Déu que t’ajudi en tot allò que et fa patir
    • En la seva joventut, la beata Teresa de Calcuta va tenir diverses experiències místiques d’intensa proximitat amb Déu. Però els darrers cinquanta o més anys de vida, fins a la seva mort, experimentà una sensació de gran buidor i sequedat en la pregària. En un moment donat, va escriure al seu confessor: «En la meva ànima sento aquest terrible dolor de la pèrdua – com si Déu no existís». En aquestes cartes la Mare Teresa no vol pas dir que ella hagi abandonat Déu o que Déu l’hagi abandonada a ella. De fet, en el seu ministeri i dedicació als pobres, va fer un acte radical de fidelitat, encara que no sentís ja la presència de Déu. Confiava en l’experiència primera. En altres paraules: tenia fe. Has passat tu també moments o temporades semblants? Quan Déu sembla absent i llunyà? Què se sent? Potser estàs ara en una d’aquestes etapes.
    • Jesús no perd l’esperança. Se sent lligat al Pare, al qual clama des de la creu. Jesús comprèn no tan sols el sofriment físic, sinó també el nostre patiment espiritual en aquests sentiments d’abandó. Va ser en tot igual a nosaltres excepte en el pecat. I experimentà tot el que passem. Queda’t una estona imaginant aquest moment, i demanant a Déu que t’ajudi en tot allò que et fa patir.
    • Quan estàs en plena lluita espiritual, quan et preguntes on és Déu, quan pregues enmig del dubte i la foscor, i fins i tot quan estàs a la vora de la desesperació, prega a qui és plenament humà i plenament diví, algú que ens entén. En acabar aquesta estona de pregària, prega a aquest Déu que et coneix i et comprèn tal com ets.
Inici