User Settings

  • Background
  • Fade speed
  • Music
  • Text size
Choose a backgound theme.
Choose the speed the daily prayer fades between stages.
Choose music to play during the daily prayer.
Choose the size of the text for your daily prayer.

Lluc 19,11-28

Paraula de Déu

Jesús era a prop de Jerusalem, i els qui l'acompanyaven es pensaven que el Regne de Déu es manifestaria immediatament. Per això digué:
--Un home de família noble havia d'anar-se'n en un país llunyà per rebre-hi la dignitat reial i després tornar. Llavors va cridar deu dels seus servents, confià a cada un una quantitat igual de diners i els va dir:
--Negocieu-hi mentre sóc fora.
Però els seus conciutadans li tenien odi i van enviar una ambaixada darrere seu a dir:
--No volem que aquest regni damunt nostre.
Quan ell tornà, investit de la dignitat reial, va fer cridar els servents a qui havia confiat els diners, per saber què havien guanyat. Es presentà el primer i digué:
--Senyor, els teus diners n'han produït deu vegades més.
Ell li respongué:
--Molt bé, ets un bon servent! Has estat fidel en poca cosa: rep ara el govern de deu ciutats.
Vingué després el segon i digué:
--Els teus diners, Senyor, n'han produït cinc vegades més.
Va dir també a aquest:
--Tu, igualment, governa cinc ciutats.
Però se'n presentà un altre que digué:
--Senyor, aquí tens els teus diners; els he guardat embolicats en un mocador. Tenia por de tu, perquè ets un home exigent: reclames allò que no has invertit i segues allò que no has sembrat.
Ell li respon:
--Amb les teves mateixes paraules et condemno, servent dolent! Sabies que sóc un home exigent, que reclamo allò que no he invertit i sego allò que no he sembrat. Doncs per què no posaves els meus diners al banc i ara que he tornat els hauria recobrat amb els interessos?
Aleshores digué als qui eren presents:
--Preneu-li els diners i doneu-los al qui en té deu vegades més.
Ells li contestaren:
--Senyor, si ja en té deu vegades més!
Ell replicà:
--Us ho asseguro: a tot aquell qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. I a aquests enemics meus, que no em van voler per rei, porteu-los aquí i degolleu-los davant meu.

Lluc 19,11-28
  • Alguns pensaments sobre el passatge d'avui

    Active
    Default
    • Ho tenim tan a l'abast que ni ens adonem. Ens és tan natural que no gosem dir que és res d'extraordinari. Però el que als teus ulls és “normal” pot esdevenir alleujament per a una altra persona.
    • És tot el que hem rebut per do de Déu: les nostres capacitats i habilitats. Les que són, i no unes altres. Qui sap cantar, que canti; qui sap escoltar, que escolti; qui sap coordinar, que coordini; qui sap ensenyar, que ensenyi; qui sap cuidar, que tingui cura; qui sap fer riure, que escampi bon humor; qui sap acollir, que aculli; qui sap aixecar la veu per la justícia, que no calli!...
    • Ens han estat donades: fem-les créixer i posem-les al servei del Regne, tot fent d’aquest món -el que tenim més a prop- un lloc més amable, més obert a Déu.
    • Paloma Aragüe Calle hcsa
  • Alguns pensaments sobre el passatge d'avui

    Active
    Default
    • Al final dels Exercicis, Ignasi ens convida a pregar: “Preneu, Senyor, i rebeu... tot el que tinc i tot el que sóc... Vos m’ho heu donat i a Vós us ho torno... Tot és vostre... Deu-me el vostre amor i gràcia, que això em basta”. Tot el que tenim i, no només això, tot el que som és do, regal. Nosaltres mateixos som do i regal per als altres. I el do està per a això: per a ser donat, regalat... Només així es multiplica. Només així adquireix el seu sentit veritable. Que trobin eco a les nostres oïdes les paraules de l’evangeli: “negocieu amb el que us he donat mentre no torni”. Si “el amor nunca está ocioso” –com deia sant Joan de la Creu-, no permetem que ens envaeixi l’esterilitat del no fer res, que pot acabar fins amb nosaltres mateixos. Josep Giménez, sj
  • Alguns pensaments sobre el passatge d'avui

    Active
    Default
    • Aquesta paràbola de Lluc, molt semblant a la dels talents, tan típica de Mateu, ens introdueix en unes imatges i un llenguatge que s’acosten més a la por que a la responsabilitat. Però imaginem que Lluc ho fa, precisament, perquè no caiguem en aquest parany. La por paralitza, la por exagera les situacions personals i comunitàries poc favorables, la por ens allunya de la imatge que el mateix Jesús ens ofereix i ens revela del seu Pare. No serà que Lluc ens ho consigna perquè vol situar Jesús en el seu context vital, que és el d’un Jesús que “s’acostava a Jerusalem”, on l’hi espera l’entrega total de la seva vida? I això infon un gran respecte.
    • En la llunyania ens ve també aquella altra paràbola del criat que arriba a casa, cansat de treballar pel seu senyor, i no s’asseu a taula sinó que segueix servint. Paràbola que acaba amb aquella sentència: “Som servents sense cap mèrit; no hem fet altra cosa que complir el nostre deure.” És a dir, que en les coses del Regne, no hi ha lloc per a la “meritocràcia”, sinó només el sentit de la fidelitat i de la responsabilitat. Tot ho hem rebut gratis; gratis ho hem de donar als altres.
    • Encara ressonen en les orelles de certes persones que es consideren cristianes allò de “el negoci de la salvació”, negoci que es podia perdre en un tres i no res, si pecàvem; per això s’hi esmunyia el sentiment de la por. La perspectiva, sortosament, ha canviat molt. Volem viure la nostra fidelitat a l’Evangeli des de la responsabilitat i l’amor, que allunyen la por, el càstig i les amenaces. Khalil Gibran, aquell poeta místic libanès, ho tenia molt clar. “La vida se’ns ha donat, i només la mereixem donant-la.” Però aquesta tasca de donar la vida, de donar vida als altres, dura tota la vida; no naixem ja persones, sinó que ens anem fent. I aquesta tasca, gens fàcil, sovint rebel, no la podem fer sols. Cal que el Senyor ens animi, ens inspiri i ens acompanyi amb la presència d’aquesta ombra blanca que es diu Esperit de Déu. No foragitem l’Esperit amb la por... Que la por no l’extingeixi dins nostre. Deixem-lo “volar”...
    • Francesc Roma sj
  • Alguns pensaments sobre el passatge d'avui

    Active
    Default
    • * La litúrgia ens proposa avui dues lectures ben complexes i de difícil lectura. Ambdues tenen un profund regust i darrera fons "escatològic", es a dir: expressen el nucli més pregon de l'esperança cristiana. * El text del llibre de l'Apocalipsi ho fa presentant, sota forma de visió, "el que ha de succeir", "el que esperem" enmig de patiments i dolors de part. Una mena de litúrgia celestial, que destil•la harmonia, comunió, cant coral simfònic de lloança i agraïment vers Aquell que "era, és i ve a nosaltres"; Aquell que esperem amb deler en la seva plena manifestació i que "va venint" sacramentalment en presències que anticipen el que serà ple. Aquell en el que, com diu Sant Pau, "som, ens movem i existim" i que acabarà essent "tot en tots"* Lluc parla de la mateixa esperança cristiana mitjançant una paràbola. Una paràbola adreçada a aquells que "creien que el Regne de Déu arribaria d'un moment a l'altre"; aquells que creien que la seva esperança estava a punt de ser realitat. * Lluc els ve a dir amb aquesta paràbola que la plenitud del Regne, és a dir, la realització plena de l'esperança cristiana pot trigar. Està assegurada, però pot trigar a consumar-se. Aquell que ja l'ha realitzada, Jesús, "ha marxat a un país llunyà on rebrà la investidura reial. Desprès tornarà. Però no sabem quan serà això. Mentre tant caldrà prosseguir el camí sense defalliment, posant en joc l'esperança que és el mateix que exercir el do de l'amor rebut (els talents o mines!). I això, "amb dolors de part", al bell mig d'un context on molts no volen sentir parlar d'aquest rei, ni d'aquest regne, ni d'aquesta esperança.* Però, al cap i a la fi, l'únic que prepara l'esperança i, no només la prepara sinó que també l'estira vers la seva meta és l'amor posat en joc, els talents posats a rendir. ¿I això que vol dir?. Ho expressa molt bé altre evangelista - Mateu - també en una paràbola de regust escatològic: veniu, beneits del meu Pare, al banquet etern, perquè vaig tenir fam i em vàreu donar de menjar, estava presoner i em vàreu venir a veure....Carles Marcet, sj.
    • Una possible guia per a la interpretació d'aquesta paràbola:L'home noble és Jesús, a punt de marxar cap al regne del seu Pare, (la mort i resurrecció a Jerusalem) per a després tornar al moment de la Parusia, que els primers cristians creien imminent, terrenal i començant a la Ciutat Santa. Els servidors són els cristians amb distintes responsabilitats a l'Església, posseïdors de la Fe (els diners a la paràbola), que han de posar a funcionar.Els que no volen a aquell home com rei és la societat jueva que ha rebutjat a Jesús.Per tant, el que es té, o no es té, és el desig i la actitud de transformar la fe en obres. Qui posa en marxa la seva fe entra en una dinàmica de donar-se cada vegada més, sortint de sí mateix. Pel contrari, qui és conservador o té por de posar la seva fe en moviment, pot acabar per perdre fins i tot aquesta. Perquè la naturalesa de la fe, de la confiança, és sortir cap a fora, per donar fruits de confiança i amor al mon. Luis Miguel Muñoz, sj.
  • Alguns pensaments sobre el passatge d'avui

    Active
    Default
    • Des de fa temps, totes les llibreries d’una certa consideració tenen una secció de llibres d’autoestima i benestar personal. Des dels EEUU ens arriba un corrent que busca una millor relació de la persona amb ella mateixa. Reconèixer els seus dons, acceptar els seus límits… una tasca de tota una vida per a qui tingui ganes de capbussar-se en el seu propi jo.
    • L’evangeli dels talents d’avui em recorda aquest fenòmens. Els talents són les llavors de Déu en nosaltres. Si no les coneixem, no en podrem treure profit. Si no les treballem, no les farem multiplicar. Però tenir talents… per a què? Només pel nostre propi profit? L’evangeli sempre ens porta més enllà i eixampla la nostra pròpia mirada vital: els talents són per a la vida dels altres, i a través d’ells, per a nosaltres.
    • Potser aquesta dimensió descentrada és la que diferencia el cristianisme dels corrents que promouen el benestar personal. Un Déu que s’entrega per a la salvació de tots no pot trair-se a ell mateix. Teresa Gomà, rscj
  • Alguns pensaments sobre el passatge d'avui

    Active
    Default
    • ACTITUD: Reconèixer en Déu el meu origen
    • PETICIÓ: Demanar al Senyor el reconeixement que tot el meu haver i ser és do seu.
    • Un Déu que creés pors no seria el Déu cristià. La paràbola no és per a crear pors, sinó perquè ens adonem de les nostres responsabilitats: el Senyor compta amb nosaltres.
    • M’aturo en aquesta última frase que pot desorientar: a tot aquell qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li prendran fins allò que li queda. Tot està en què entenguem pel verb “tenir”. Espontàniament entenem: posseir, disposar… Però en la Bíblia, Paraula de Déu, “tenir” és reconèixer que el que un té li és donat. No nego ni el que tinc ni el que sóc, però reconec que tot ho he rebut; cert que Déu s’ha valgut de mediacions humanes i fins d’esforç personal, però tot ha estat i segueix sent do: l’encontre de mediacions, la capacitat personal…: tot és do. I quan vivim com a do, tot es viu en l’alegria i en la pau i llavors tot “es multiplica”, “s’augmenta”. Mentre que quan “tenir” és “posseir” per a mi, afany de disposar… mai no n’hi ha prou, i fins allò que un té ho viu a disgust perquè li sembla poc; i llavors el que un té li sembla que mai no ho té, perquè no ho frueix, ni li aporta pau; al contrari, tot és desfici i no estar satisfet mai de res.
    • Al qui té, que sap que tot és do, li donaran encara més: viurà en l’alegria i l’agraïment, gaudirà del que té; aquell per a qui res no és do sinó possessió, ni fruirà del que té ni viurà a gust per la pruïja de posseir-ho tot.
    • Jaime Roig sj
  • Alguns pensaments sobre el passatge d'avui

    Active
    Default
    • En el context de l’Evangeli de Lluc, trobem aquest text just abans de l’inici de la Passió. Jesús està en un moment de màxima confrontació amb les autoritats religioses i explica una paràbola que ha de ser entesa des d’aquesta experiència i moment que està vivint Jesús.
    • • Cada persona rep diferents dons, diferent quantitat, cadascú segons la seva capacitat. L’accent no es posa aquí, sinó en com cadascú es coresponsabilitza de manera diferent. Hi ha dos que intenten fer rendir la part de regnat que els correspon. Però n’hi ha un que no.
    • • A vegades, la por ens bloqueja i no ens permet fer-nos càrrec de la realitat que tenim. No és tant problema no fer rendir allò rebut com la raó per la qual no es fa: per por.
    • En aquests dies que anem tancant l’any litúrgic, som convidats a anar enfocant la nostra vida perquè sigui el Senyor qui sigui el protagonista. No hi ha lloc per la por ni el patiment: hi ha lloc per a l’esperança. “Oh Senyor, fes-me capaç d’esperança”.
    • Enric Puiggròs sj
  • Alguns pensaments sobre el passatge d'avui

    Active
    Default
    • Aquest salm escrit des d’una situació de perill o d’injustícia, és el clam de qui pateix, de qui se sent abandonat o frustrat en el seu camí, malgrat haver intentat seguir els passos de justícia i bondat. És el clam de la fe quan les coses no són com voldríem. Es un salm que podríem repetir-lo moltes vegades en ocasions de sofriment o d’angoixa.
    • Però en el verset final ressona una altre “simfonia”: “Quan em desvetlli, et contemplaré fins a saciar-me'n.” És el crit del que confia, del que espera ser desvetllat, saciat de felicitat. És el clam del que se sap estimat, del que creu en l’amor que Déu li té, del que està segur de la seva presència misteriosa malgrat els mals i problemes que l’envolten.
    • En la nostra oració podem dedicar un bon moment a demanar a Déu que ens “desvetlli” i ens porti a contemplar-lo en tot el que ens envolta i ens passa.
    • M.Rosa Subirà, rscj
  • Alguns pensaments sobre el passatge d'avui

    Active
    Default
    • Déu ens ha confiat la seva mateixa vida, ens ha enriquit amb els seus dons i ha posat a les nostres mans el tresor de les nostres qualitats, de la nostra sensibilitat, de la nostra capacitat d’estimar i d’acollir l’amor.
    • Podem fer com aquells servents que amb creativitat es van posar a multiplicar tanta riquesa i abundància. Però podem fer com aquell altre servent que no va saber què fer amb tanta vida, que va tenir por i que va continuar la seva vida oblidant que era dipositari d’uns bens tan preuats.
    • I és que paradoxalment la vida que rebem de Déu només es multiplica i creix quan es gasta i es dona a mans plenes. A vegades hi ha dinamismes que ens paralitzen, que ens bloquegen, que ens fan viure sense desplegar totes les nostres possibilitats i capacitats.
    • En un moment de silenci i de pregària podríem posar nom a aquestes forces que ens impedeixen fer créixer la vida abundant que portem. Amb confiança, perquè no estem davant un home exigent i venjatiu, sinó acompanyats per un Déu que ens estima incondicionalment i que confia amb amor en totes les nostres possibilitats.
    • Patrícia Hevia Colomar rscj

Més Espai Sagrat

Pregant

Reflectint

Aquest lloc de pregària està preparat per la Companyia de Jesús