Sessió 4: Tornar a casa per un altre camí
Relaxació
Quan arribis al lloc de pregària, deixa que els teus sentits et condueixin a la quietud. Què pots sentir a més a més de la música? Pots escoltar els sons a fora i a l'interior del lloc on ets? Potser perceps el perfum d’una espelma, sents la frescor de l’aire fresc o la pluja, la sensació de calor de la cambra que contrasta amb el fred exterior. Deixa que els teus sentits t’atraguin cap al moment present i sent la presència del teu Pare i Creador.
La lectura per a la sessió d’avui és de l’Evangeli de Mateu, Mt 2, 9-12
L'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa
Després de sentir aquestes paraules del rei, es posaren en camí. Llavors l'estrella que havien vist sortir començà a avançar davant d'ells, fins que s'aturà damunt el lloc on era l'infant. L'alegria que tingueren en veure l'estrella va ser immensa. Van entrar a la casa, veieren el nen amb Maria, la seva mare, es prostraren a terra i el van adorar. Després van obrir les seves arquetes i li oferiren presents: or, encens i mirra.
I, advertits en somnis que no anessin pas a veure Herodes, se'n tornaren al seu país per un altre camí.Reflexiona
Parlem de "veure les estrelles" quan ens hem donat un cop al cap que ens deixa mig estabornits. Aquest tipus d’experiència fa sentir-nos fora de lloc i quedem desequilibrats. Potser és així com es van sentir els savis. Estaven acostumats a controlar allò que veien i sentien: les estrelles eren una font de saviesa, guiant-los amb regles conegudes. Però, de sobte, hi ha una estrella que no es comporta de manera normal, i aquí tenen una experiència que trenca totes les seves expectatives.
El Déu misteriós i omnipotent neix en pobresa, lluny dels palaus reials i dels passadissos del poder. Ells porten tresors, símbols del poder de la riquesa i l’estatus, del coneixement i la saviesa, de la vida i la mort. Tot i això, els posen als peus d’un nadó acabat de néixer, nascut d’una mare humil, vigilat per un fuster i uns pastors errants. Res de tot això era previsible.
El que es troben a Betlem és el Déu de les sorpreses, el Déu imprevisible que mai no es pot domesticar ni preveure. Aquest és el Déu que ens crida a tornar a casa ‘per un altre camí’. Potser ens hem acostumat a un camí molt fressat. No a tothom li agraden les sorpreses, i és possible que ens trobem còmodes i complaents, cenyitsamb els nostres cinturons de seguretat. I vet aquí que Déu ens crida a sortir a fora de nosaltres mateixos: sortiu de la vostra zona de confort, ens diu, camineu pel costat inexplorat...
Quan Jesús s’haurà fet gran, cridarà a moltes persones a deixar el camí familiar. Va cridar samaritans i jueus, sacerdots i prostitutes, levites i leprosos, a convertir-se en membres d'una família, units en l'amor i el servei dels uns als altres. Això és el que significa acceptar-lo a les nostres vides i convertir-nos en fills de Déu. Arribem a la casa a Déu pel camí de Déu, no pel nostre. Fem via caminant amb fe i confiança, amb la ment i el cor oberts.
Parla amb Déu
- Quina és l’estrella que he seguitper recórrer el camí de la meva vida? En quines coses he confiat per sentir-me segur i ben establert al meu propi lloc? Potser aquest any m’he aferrat encara més a les mevesseguretats: ha estat un any precari amb perills al voltant nostre. Però potser hi ha hagut una altra trucada, una veu petita i tranquil•la que em convidava a viure altres opcions, unes relacions diferents. Puc escoltar aquesta veu ara, en el silenci?
- Quins són els tresors de la meva vida? Jesús ens diu: « Perquè on tens el tresor, hi tindràs el cor.» (Mt 6,21) Què és el que em produeix una sensació de poder i estatus? Què és el que em fa sentir fràgil i vulnerable? Mentre prenc el meu temps per estar seré itranquil, puc compartir amb Déu els meus desitjos i angoixes, els meus temors i els meus somnis. Tinc la vivència de que Déu m’està oferintels seus dons ara mateix?
- M’assec tranquil•lament i contemplo el nen Jesús, dormint als braços de la seva mare. Què vull dir-li a ell, a ella? Potser voldria tenir-lo amb mi i abraçar-lo; ell, el fill de la promesa, l’estrella que em guia. O potser no em sento digne i no m’atreveixo a tocar-lo. Puc permetre que Déu, la Paraula feta carn, em toqui a mi?